LA LÒGIA THEMIS, UNA LÒGIA PARTICULAR
La persecució de la llengua catalana ha estat una constant dels diferents governs espanyols des del segle XVIII. La llengua parlada s’ha mantingut, però la llengua escrita, en temps passats, ha estat un acte de veritable militància, ja que la llengua d’escolarització havia estat el castellà. Arribats al segle XX, i parlant de maçoneria, la Gran Lògia de Catalunya només tenia una lògia que fes els seus escrits en català: la Themis, de Barcelona. El 1935 aquesta lògia demanava a totes les altres lògies que integraven la GLC que “per esperit universal de llibertat, igualtat i fraternitat, en qualsevol circumstància i actes maçònics a ningú se’l privarà d’expressar-se en l’idioma propi i d’afirmar la seva nacionalitat natural amb l’única limitació de la tolerància recíproca. Les iniciacions als Tallers se celebraran en la llengua nadiua dels profans, tant si aquesta és oficial o no en aquesta Gran Lògia, a menys que aquest expressi la voluntat contrària a l’hora de demanar l’ingrés”.
Si tenim en compte qui eren alguns dels integrants de la lògia Themis, per la seva pròpia i original trajectòria obtenim la resposta a aquesta afirmació de catalanitat, no només pel que fa a l’ús de la llengua, sinó per extensió a una catalanitat política i propera a l’independentisme. Tenim, entre altres integrants, a:
– Santiago Vivancos Ferrés. Quan entren els franquistes a Barcelona és empresonat i sotmès a un consell de guerra que el condemna a ser afusellat (21-06-1939) pels següents càrrecs: 1) pertànyer a la maçoneria; 2) ser membre d’ERC; 3) ser designat professor de Química de l’Escola del Treball; 4) ser cap del laboratori de la secció d’espionatge de la Conselleria de Defensa; 5) ser assessor jurídic de la Conselleria de Defensa i 7) haver mostrat la seva adhesió a la causa marxista.
– Roc Boronat Font. Militant del CADCI i d’Estat Català, participà en els fets de Prats de Molló de 1926. Comissari del departament de beneficència municipal el 1932, fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, que creà el cupó del cec. Exiliat a Mèxic el 1939, on fou escollit president d’ERC a l’exili el 1955 i 1956. Morí a Mèxic el 1965
– Josep Maria Xammar Sala. Membre d’Estat Català, exiliat el 1939 a França i més tard a Mèxic on morí el 1967.
– Lluís Umbert Santos. Fou interventor general del Consell de Sanitat de la República Espanyola. Exiliat a Mèxic un cop acabada la Guerra Civil, on morí el 1955. A Mèxic escrigué diferents treballs sobre temàtica maçònica.
– Jaume Miravitlles Navarra. Conegut popularment per Met, el 1926 prengué part en els fets de Prats de Molló, pels quals fou jutjat i empresonat a França. Membre d’ERC a partir de 1934, s’exilià un cop acabada la Guerra Civil. Fixà la seva residència a Nova York (1944-1964), on intervingué en la publicació Spanish Information, butlletí del govern republicà espanyol a l’exili. Fou representant dels governs republicans de José Giral, Claudio Sánchez Albornoz i Rodolf Llopis. Tornà a Catalunya el 1962, i col·laborà regularment a El Correo Catalán, on utilitzà també el pseudònim “Spectator”, que era el seu nom simbòlic com a maçó. Morí a Barcelona el 1988.
– Manuel Companys Jover. Amb militància maçònica diferent de la del seu germà Lluís, president de la Generalitat. Administrador de La Humanitat, membre de la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya, el 1936. S’exilià a França el febrer de 1939. Tornà a Barcelona, on morí el 1957.
– Enric Mias Codina. El darrer Diputat Gran Mestre de la Gran Lògia de Catalunya el 1939. El 1927 fou secretari del Sindicat de Metges de Catalunya. Organitzador del voluntariat mèdic quan es produí la rebel·lió militar feixista el 1936, i, posteriorment, metge de la Jefatura de Sanidad. El 1939 s’exilià a França, i posteriorment a Bèlgica, on morí.
– Vicenç Guarner Vivanco. Comandant i Cap de Serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat el 1936. Morí a Mèxic el 1981, on s’havia exiliat el 1939.
Com ja s’ha apuntat anteriorment, l’ús de la llengua només és una visió limitada de la catalanitat d’aquesta lògia barcelonina: la catalanitat també és política, i propera a l’independentisme, com en els casos d’alguns membres que participaren en els fets de Prats de Molló, el 1926. D’altra banda, la Gran Lògia de Catalunya, quan es fundà el setembre de 1933 federada a la Gran Lògia Espanyola, nasqué amb un problema: el de la llengua. L’article 2n del reglament especial de la Gran Lògia de Catalunya deia que “La GLC de la Federació de la GLE declara com a oficial a la seva jurisdicció l’idioma català i admet en el seu si lògies que integrades per maçons que per afinitat en el seu sistema d’expressió treballin amb l’idioma que els és comú (si bé que recordant-los-hi la necessitat de què, per a complir les tasques de la francmaçoneria, per imperi de la mateixa fraternitat i tolerància, els seus treballs s’han de realitzar en forma que resultin sempre justos i perfectes), adopta la cooficialitat del castellà que, serà també utilitzat en les seves relacions amb els organismes de la resta d’Espanya”.
Finalment, el gener de 1934, la Gran Lògia Espanyola aprova els reglaments de la Gran Lògia de Catalunya, però decretant que: “DECRETO: detingudament examinat i discutit pel Sobirà Consell de Govern de la GLE (…) el Reglament Especial pel qual s’ha de regir la GLC: de conformitat amb el dictamen favorable de la Gran Comissió d’Afers Generals, i escoltat el seu Gran Orador l’aprova en totes les seves parts, amb la sola excepció del capítol 2n referit a l’IDIOMA que queda redactat de la següent manera: “La GLC de la Federació de la GLE declara la cooficialitat dels idiomes castellà i català, per a si i per a tots els organismes de la seva jurisdicció. Per a les relacions amb les Autoritats Superiors de la GLE i les que pugui mantenir expressament autoritzada amb els altres tallers de la Federació, o amb Potències nacionals o estrangeres, utilitzarà necessàriament el castellà, o l’idioma oficial de l’organisme al qual s’adreci.
Donat a l’Orient de Madrid, seu de la GLE, als 16 dies del mes de gener de 1934 (era vulgar).- El Gran Maestre Mariano Larrañaga” (original en castellà).
Val a dir que el canvi pot semblar subtil, però no tant, i en qualsevol cas és modificar la decisió sobirana d’una assemblea. Conclusió: millor una república que una monarquia, però la plurinacionalitat és tan negada en una com l’altra. Vaja, que les coses no han canviat gaire en 80 anys.
Quim Vendrell Moreno
Gran Lògia de Catalunya
Article publicat a la revista VIBRANT, el 19 de gener de 2018.
http://historiavibrant.cat/la-logia-themis-una-logia-particular/